No ens conformem amb la vulnerabilitat de la gent gran

La Montserrat és l’àvia de la família Sànchez Roig. Com ella, en moltes famílies els avis col·laboren en l’economia familiar aportant part de la seva pensió

Hola. Em dic Montserrat i m’he aventurat a escriure aquestes línies perquè m’ho ha recomanat la psicòloga de Càritas. No sé si aquesta carta m’ajudarà gaire, tampoc sé si algun dia algú la llegirà però espero que mai la descobreixi la meva filla Rosa.

Per mi, la meva filla i la seva família són el primer. Sobretot, l’Íker, el meu nét, a qui estimo amb tot el meu cor. Tot i la meva edat (ja he passat les 80 primaveres), jo ho intento donar i fer tot per ells. Quan em demanen que vagi a buscar el nen, hi vaig, tot i que em facin mal les cames o tot i que tingui cita amb la treballadora de Càritas. Res és tant important com ells.

La meva filla i el seu marit no estan passant per un bon moment. Per això, quan cobro la meva pensió, que és l’únic que m’ha quedat del meu marit, els hi dono tota. “Té, agafa els diners, que jo no els necessito”, li dic cada mes a la Rosa. En realitat, només em quedo 50€ per pagar algunes factures i per comprar menjar. Però això ells no ho saben, ni vull que ho sàpiguen. No vull ser una preocupació més. Jo ja sóc vella i no necessito tant com ells. A més, per ells, aquests diners són una gran ajuda. Ho noto en el somriure carregat d’esperança i pena que sempre em dedica la Rosa. I jo vers això no puc ni vull deixar de fer-ho.

Diuen que sempre hi ha etapes bones i dolentes. Jo espero que la meva Rosa i la seva família surtin ràpid d’aquest bucle que els ha tocat viure. Ja no per mi sinó per ells, per l’Íker, i perquè puguin arribar a ser feliços.