No ens conformem amb l’espiral de la pobresa

L’Íker és el petit de la família Sànchez Roig. Té 10 anys i ja comença a entendre la realitat en què viu. La seva mare, la Rosa, se sent culpable de no poder-li oferir una infància sense preocupacions

-Mama, avui a l’escola ens han explicat què és un volcà. En un moment està tranquil i després, de cop, surt tot de foc i lava i ho destrueix tot – diu emocionat l’Íker.

-Aquesta situació em sona – respon molt fluixet la Rosa.

-Què has dit, mama??

-Res, res…

-Ah, i com hem fet els volcans, demà hem de portar plastilina de color marró i vermell per poder-ne construir un a plàstica. Te’n recordes que t’ho vaig dir la setmana passada? – pregunta sense entusiasme l’Íker.

-Em sap greu, Íker, però ara mateix no ens va gaire bé gastar-nos diners –respon afligida la Rosa.

-D’acord –contesta resignat l’Íker com si no fos la primera vegada que escolta aquesta resposta- Espero que, al menys, els meus amics em deixin un tros de la seva plastilina perquè l’última vegada, fent la Terra, tampoc vaig poder construir-la i vaig haver-la de pintar amb colors. I dibuixar és un rotllo, mama.

-Ho sé Íker, amor, però ja saps que jo no treballo i el papa tampoc té una feina fixa… Necessitem els diners per viure. –El to de la Rosa comença a trencar-se però aviat es recupera i somriu- Vols berenar un tros de xocolata? L’àvia ens ha portat un paquet avui.

-Oh, xocolata! Feia molt de temps que no en menjava! Gràcies mare! –crida d’alegria l’Íker, que abraça amb força la seva mare sense recordar que demà no podrà portar plastilines a l’escola.