No ens conformem amb la precarietat laboral

El José Manuel és el pare de la família Sànchez Roig. Des de fa un parell d’anys, va encadenant contractes temporals que no li permeten fer front a totes les despeses

La desesperança se’m menja. Estem a dijous i, fins demà, el meu encarregat no em dirà si em renoven el contracte per treballar la setmana que ve. M’encantaria treballar més hores però, ara mateix, sembla quelcom impossible. Acabo de sortir de la feina i l’únic que puc pensar és si hi tornaré, encara que només cobri 4€ bruts l’hora. L’angoixa em pot. Però he de canviar la cara. Davant el meu fill, l’Íker, i la meva dona, la Rosa, he de ser fort. Sense adonar-me’n ja he arribat a la parada de metro. El cap va més ràpid que les cames. És curiós com, en només 5 minuts, li puc donar tantes i tantes voltes a la meva situació laboral.

“Ei José Manuel”, escolto de fons. És un company de la feina. Sincerament, no tinc gaires ganes de parlar amb ell: el meu cap només em mostra la meva família, la nostra desesperança. Però em paro. Mai saps qui et pot ajudar o qui et pot donar feina en un futur. Decideixo conversar amb ell però, quan estem just davant de la màquina per validar el bitllet, m’adono que la meva targeta de metro està esgotada. No porto res a la cartera i no em puc permetre comprar-me una T-10. M’he d’inventar una excusa per marxar caminant i que no descobreixi la meva situació.

“Ai, se m’ha oblidat que avui havia d’anar a recollir el meu fill. Aniré en autobús que em deixa més a prop. Ens veiem demà”, deixa anar la meva veu. El company ho entén i em saluda amb un somriure. Ara em queden 45 minuts a peu fins arribar a casa. Imagina’t tot el que donaran de sí al meu cap.